A l’escola un dels aspectes que treballem en el “Saber estar” és l’ordre. Entenem l’ordre no només com una qüestió d’organització, sinó com una oportunitat d’aprenentatge. És per això que cada inici de curs, a totes les comunitats —des d’I3 fins a 6è— plantegem el repte de com organitzar els calaixets personals. Lluny de ser una tasca automàtica, convertim aquesta situació quotidiana en un escenari d’aprenentatge, una indagació col·lectiva rica i significativa, amb un component matemàtic i relacional.

A la comunitat de mitjans, aquesta proposta es va decidir vincular-la a les matemàtiques del nostre cos. A continuació, compartim l’experiència viscuda a l’aula de Mitjans 2, pas a pas, des del misteri inicial fins a la descoberta col·lectiva del propi lloc. A mesura que aneu llegint, us adonareu que l’ordenació dels calaixets es va convertir en un projecte que va posar en joc les matemàtiques, la capacitat d’observació, el pensament crític i la comunicació.

Provocació: un misteri a l’aula

Tot va començar un matí en què els infants van trobar un objecte nou a l’aula: una bàscula. 

Evocació: setmanes anteriors

De seguida, la seva presència va despertar la curiositat i van començar a emergir hipòtesis relacionant-les amb la idea que dies enrere havíem parlat de començar l’activitat dels calaixets:

• “Jo crec que per resoldre això hem de fer servir l’eina (rutina de pensament) que vam utilitzar la setmana anterior “ Jo veig, jo penso i jo em pregunto”.

• “Jo veig… una bàscula.”

•  “Jo penso que la bàscula podria tenir alguna relació amb l’ordre dels calaixets.”

•  “Jo em pregunto si potser, qui pesa més, li tocarà el calaixet de sota?”

•  “Jo penso que potser la bàscula ens servirà per saber qui és més alt…”

Aquestes primeres idees van donar lloc a converses espontànies carregades de sentit:

• Però si volem saber l’alçada… per què cal una bàscula?
• La bàscula és per saber el pes, no l’alçada!
• Aleshores, per mesurar l’alçada, potser caldria un metre!
• Sí, perquè cada eina serveix per mesurar coses diferents!

Aquest tipus d’intercanvis van permetre abordar nocions importants com la funció de les eines de mesura, les diferències entre magnituds i, sobretot, la legitimitat de totes les idees com a motor del pensament entenent l’escola com un espai segur on compartir idees i reflexions. Davant d’un comentari que qüestionava una aportació, la mestra va obrir un espai per parlar sobre l’error com a font de descobriment i sobre la importància de compartir pensaments sense por de ser jutjats:

“Si no ens equivoquem, potser no trobarem mai coses noves…”
“A vegades, quan un s’equivoca, descobreix alguna cosa genial!”

Després de la reflexió es va convidar l’alumne a tornar a intervenir de manera constructiva, amb un feedback positiu:

• Jo penso que l’alçada i la bàscula no tenen relació, no m’encaixen. La bàscula és per mesurar el pes i no l’alçada.

Coneixements previs: Connectant amb el que sabem

Per reprendre el fil d’anys anteriors, la mestra va preguntar:

• De quines maneres heu ordenat els calaixets altres anys?
• Per l’alçada!
• Pel pes!
• Pel nombre de lletres del nom!
• Per qui viu més a prop de l’escola!
• Pel salt de llargada!
• Pel dia que vam néixer!

Aquest record col·lectiu va permetre reconèixer la riquesa de criteris possibles i va donar peu a la nova proposta: crear una fórmula matemàtica a partir de dades del nostre cos. Primer de tot vam partir dels coneixements previs tot preguntant si sabien què era una fórmula:

• Una fórmula és una cosa que li poses coses i surt una altra cosa.
• És com una contrasenya!
• O com una poció, que té ingredients i un ordre per fer-la.

Entre totes les aportacions, vam crear la definició compartida:

“Una fórmula és un patró de números i lletres combinats en un ordre concret per trobar un resultat.”