Cada cop més, tenim clar que l’aprenentatge ha de connectar amb la vida. No ens serveix omplir les aules de dibuixos de fulles seques si al darrere no hi ha una vivència que remogui i doni sentit al que fem. Aquest any, hem volgut anar més enllà i transformar la Castanyada en un procés contextualitzar que tingui sentit.
Vam partir d’una provocació, d’un problema real que els infants viuen al carrer: la tensió evident entre la nostra Castanyada i la força arrolladora del Halloween. Però a aquesta realitat social hi vam afegir un repte acadèmic urgent. Els darrers informes PISA ens alerten que als nostres alumnes cada cop els costa més comprendre allò que llegeixen. La lectura profunda, la que ens fa pensar, està perdent terreny davant la immediatesa. Davant d’això, l’objectiu era donar-los un propòsit autèntic: investigar les nostres arrels culturals per acabar escrivint, ells mateixos, un text per presentar els diferents balls el dia de la festa.
Per fer-ho, ens calia aprendre a llegir d’una altra manera. En lloc de donar-los un text llarg i inabastable, vam organitzar la lectura de manera col·laborativa. Repartir rols ens va permetre baixar el pes de la tasca perquè el cervell no se saturés. Teníem el “Detectiu/iva” , el “Caçador/a de paraules” buscant allò desconegut , i l'”Explorador/a d’idees” per resumir-ho. D’aquesta manera, acompanyats i guiant la seva atenció cap a punts concrets del text, van poder comprendre’n el valor de fons i extreure’n allò que necessitàvem.
Però aquesta bastida necessitava ànima. No podíem parlar de Tots Sants sense mirar de cara allò que la festa amaga i que sovint evitem: la mort. Vam començar activant allò que ja portaven a dins amb la rutina “Abans pensava… Ara penso…”, per tal d’obrir un espai segur on expressar inquietuds. Fer aflorar allò que ja creiem és l’única manera de crear els ancoratges mentals necessaris perquè les noves idees tinguin on agafar-se i l’aprenentatge sigui autèntic i durador.
A partir d’aquí, vam viatjar a través de diferents “Cafès Filosòfics”. Vam descobrir com a Mèxic celebren el “Día de los Muertos” amb altars, flors i alegria per recordar els éssers estimats , o com en alguns pobles africans fan danses per agrair la presència de l’ànima a la comunitat. També ens vam endinsar en la visió budista, on la mort és vista com una transformació. Vam parlar del karma, entenent que viure amb bondat i compassió deixa una empremta profunda.
I aquí és on vam voler posar l’accent, en el “remoure”. Els vam plantejar dilemes vitals directes: “Triaries viure l’última etapa amb una persona que estimes, encara que et trenqui emocionalment, o preferiries protegir-te del dolor i no anar-hi?”. Escoltar-los argumentar ens demostra que els infants estan preparats per a la profunditat quan se’ls dona l’oportunitat.
Després d’eixamplar la mirada, necessitàvem tancar el cercle. Ho vam fer a través del ritu i de la paraula. Els vam proposar escriure una carta a algú estimat que ja no hi fos. Hi va haver qui va agrair, hi va haver qui es va acomiadar. Per què introduïm el ritu a l’escola? Perquè el ritu atura el temps. El símbol i la cerimònia ens arrelen, generen lligams invisibles i ens recorden que no estem sols. Donar un lloc simbòlic al record ens permet entendre que som baules d’una cadena molt llarga; compartir-ho com a tribu cura i ens fa més forts.
Finalment, aquesta comunitat viva es va materialitzar pastant els nostres propis panellets, calculant-ne les proporcions i les mesures matemàtiques, i compartint el fruit del nostre esforç.
Hem dissenyat això perquè l’aprenentatge només perdura quan té sentit. Més enllà de la comprensió lectora o les matemàtiques, l’objectiu era connectar amb l’arrel de la festa. Recuperar el ball de bastons ens fa poble; parlar de la mort sense filtres i compartir un ritu ens fa comunitat. L’escola ha de ser exactament això: l’espai on donem eines per pensar amb rigor, però sobretot, on ens donem la mà per entendre d’on venim i com habitar el món junts.
Els/les mestres de la Comunitat de Grans.
